Consells per a fures



Parlem.

Antigament les fures van ser domesticades per a la caça de conills i rosegadors. En l’actualitat, i degut al seu caràcter sociable, la seua presència està augmentant en les nostres cases com animals de companyia. Per aquesta raó, són necessaris alguns consells que permetin una agradable convivència d’aquestes amb els seus propietaris.
Alimentació: Les fures són carnívors estrictes. Han de menjar pinsos rics en proteïnes, mitjans en greixos i baixos en carbohidrats. L’ideal serien pinsos amb un mínim de 30 a 40% de proteïna, un mínim de 15 a 20% de greix i un màxim de 4% de fibra vegetal. Al mercat hi ha pinsos formulats exclusius per a fures. No obstant, una possible alternativa seria el pinso de gat. Les llepolies dolces és una de les coses que més els hi agrada però no resulta bo per a la seva salut. Molt esporàdicament, se li pot donar una porció petita de fruita. Freqüència de les menjades: millor que els menjadors sempre estiguin plens o posar petites quantitats moltes vegades al dia. L’ elevat metabolisme i trànsit intestinal que tenen fan que els requeriments de menjar siguin constants durant el dia.
Aigua: hem de proporcionar abeuradors en forma de biberó. És millor disposar de dos abeuradors per si un falla i deixa a l’animal una estona sense aigua. Cada dia la canviarem i ens assegurarem que el xuclet del biberó funcioni correctament. És més convenient subministrar aigua embotellada que de l’aixeta. Vacunes: vacuni anualment de moquillo (brom) i de ràbia, si les contrau té moltes possibilitats de morir. Consulti amb el seu veterinari i ell li establirà la pauta més correcta. Antiparasitaris: generalment poden estar parasitades per coccidis i per giàrdies. Les parasitosis són més freqüents en animals joves i provinents de centres de cria força descuidats en la seva neteja i desinfecció. La infecció per helmints és molt estranya i per això es dubtós el seu tractament profilàctic. Consulti amb el seu veterinari i li confeccionarà una pauta antiparasitària correcta.
Allotjament: quan a més gran es la gàbia millor. Els hi agraden les gàbies amb una certa altura i diferents pisos per on pujar. Les millors són aquelles formades per barrots metàl•lics i una cubeta plàstica al terra. S’acostumen sense problemes a una safata amb material adsorbent per a fer les seves necessitats on podem ficar material vegetal o arena per a gats. Dins de la gàbia no hauria de faltar una tovallola ja que els hi agrada tapar-se per a dormir. Podem ficar accessoris al seu interior com hamaques, casetes, refugis, joguets…. però molt important: QUE NO TINGUIN PARTS TOVES O MASTICABLES. La gàbia ha d’estar ben tancada ja que són especialistes en buscar petites obertures per on escapar-se. No ha de facilitar mai el seu accés a finestres obertes, terrasses o llocs elevats ja que la seva fura pot caure.


Esterilització: Abans d’ arribar a la pubertat es recomana, per qüestions de salut i si la seva finalitat no és la cria, castrar tant a mascles com a femelles. Si no ho fem, quan arribi la primavera les femelles sortiran en cel i si no són muntades desenvoluparan un problema adrenal que a curt termini els hi pot provocar la mort degut a alteracions sanguínies. Es recomana la castració dels mascles per qüestions de marcatge i agressivitat en èpoques de zel. El problema apareix quan es comercialitzen fures que són castrades en època infantil. Si són castrades en aquesta època, un cop són adultes poden desenvolupar problemes a les glàndules adrenals. Aquestes glàndules augmenten de tamany i poden evolucionar cap a tumors malignes. Consulti amb el seu veterinari les diferents pautes que hi ha per evitar aquests problemes, hi ha estratègies terapèutiques per a evitar-ho.
Generalitats: Les fures tenen uns sacs anomenats sacs anals que es troben situats a l’interior i al voltant del anus. Molta gent pensa que extraient aquest sacs la fura deixarà de fer olor però no es del tot correcte. L’olor corporal de la fura continuarà estant i sols es minimitzarà un poc. Les funcions d’aquests sacs són lubricar la femta alhora de sortir a l’exterior i, la més important, és la de defensa alhora d’ escapar d’algun perill. No proporcioni a la seva fura objectes de goma o plàstic que puguin ser mossegats i posteriorment ingerits. Les fures són especialistes en mossegar objectes tous i ingerir les restes que es desprenen, per això són freqüents les obstruccions intestinals a causa de cossos estranys. Pot proporcionar joguines però que siguin dures i de difícil ruptura. Com la resta de carnívors, poden tenir problemes dentaris com el sarro, gingivitis… Per això, cal una revisió anual de l’estat de salut de la nostra mascota. La seva activitat es concentra a la nit, no es preocupi si durant el dia es passa molta estona dormint. Les conductes de joc simulant lluites i persecucions són habituals.
La fura fa uns excrements amb una olor peculiar i algo desagradable. La consistència no sol ser molt dura i acostumen a orinar al mateix moment que deposi-te’n els excrements. Pot tallar les ungles si estan excessivament llargues, però recordi que és normal una determinada longitud per als seus hàbits naturals. Consulti amb el seu veterinari i li ensenyarà a tallar les ungles. Per evitar les acumulacions de pèl a nivell digestiu, el millor es proporcionar el menjar en petites racions i repartides durant el dia. Segons els últims estudis, sembla més efectiu aquesta pràctica que proporcionar malta. Tenen una curiositat natural molt gran, això fa que sempre es fiquen per forats, tubs, escletxes ….. facilitant els accidents domèstics.